Pseudoalgo

Tres dits acaricien la carta de tes,
Tot i que el que ells toquen no li fan el pes,
Els ulls es passegen d’aquí cap allà,
Davant tenen el que més volen mirar.
Fingint indiferència el seu cos sencer.
Na Júlia se’l mira preguntant-se per què.

Està un poc cansada, va sortir a ballar,
Però no li importa quedar per dinar,
Parlen sense veure’s com si fossin cecs,
De pura peresa o perquè l’amor n’és.
Enraonaven de sexe i es freguen les mans,
Però callen; saben que algú s’ha apropat.

Engalanat fa la feina el dòcil cambrer,
Preguntant-li al noi: “què voldrà de primer?”
Pensa ell que ja ho té tot ben clar.
Vol la dona que té asseguda al seu davant.
Afegeix fluixet i automàticament,
“La voldria així, sense afegiments”.

Ella mira l’hora i... “Renoi, què tard!
Què et sembla si ens veiem per sopar?
De fet millor em va el dijous que ve,
O per d’aquí un dimarts si no et fa res.”
En Pep es nega: ”tot pot esperar.
No marxis, no vull; no avui, no demà...”