L’aigua surt non-stopialment de la dutxa i em pinta pell i pèl d’un color invisible per a l’ull humà. Sí, 38 graus és una bona temperatura per a relaxar-me, encara més. Per uns instants, la meva consciència ecològica mor, igual que ho fan les gotes que fugen del meu radi de visió al anar-se’n pel forat que mig tapo amb els peus. No se si hi té a veure l’estat de pau que estic gaudint, però penso que, amb els anys, cada cop em veig millor: una acceptació interior porta a una objectivació de l’exterior. Potser no és gaire cosa, però comparat amb el pessimisme anterior, estic força satisfet. Renoi... El que he arribat a patir per tonteries que amb la meitat de l’energia malgastada en lamentacions es podrien haver solucionat!
Al repensar-m’ho, tanco ipso facto l’aixeta per on queia un fluix continu de diners; començo immediatament a tindre fred. Ràpid, m’he d’ensabonar sencer abans que quedi congelat per sempre dins un lloc tan perillós com una dutxa, doncs si em rellisqués, un cop fos tot gel (al museus de Cera els hi sortiria car mantindrem; potser seria més econòmic posar-me al zoo amb els pingüins, sempre i quan fos dins d’una reixa per no perdre mal i en algun futur incert, com el senyor de Walt Disney, tornar a la vida), seria força difícil tornar a muntar el trencaclosques d’Alex escala 1/1.
De petit, mentre m’ensabonava, feia bombolles gegants utilitzant sabó i figures geomètriques amb un nombre impossible d’endevinar d’angles. El meu cos, vaja. Per començar, en provava de fer amb el dit polze i l’índex. Em recordava involuntàriament als xiclets, que quan es fan massa grans durant el procés dilatador i el teixit esdevé massa prim rebenten amb un groller espetec, tan “estimat” pels professors. El següent i últim pas era fer bombolles de talla XXL ajudant-me dels braços i el pit; bufant cap a baix aconseguia amb paciència i temps lliure que fossin una espècie de globus ben inflats. Les que em sortien més grosses eren dignes de que, a força de crits, captessin l’atenció del meu pare o la meva mare, qui fos més a prop. I sense adonar-me’n em falta únicament el ràfec d’aigua final. I volent, he distret el fred, i la congelació es posposa indefinidament.
Farà efecte el sabó si tan sols està uns minuts damunt la pell? I el xampú, que en farà, d’efecte? Tant d’esforç per part de químics i gents d’aquest tipus no crec que sigui en va. I no el qüestionaré pas jo, per molta o poca desconfiança interna que tingui cap al món modern i les especialitzacions cada cop més incomprensibles per a la basta majoria. Així que obro l’aixeta i l’aigua torna a vestir-me com l’aire vesteix al sòl, de manera imperceptible però tant reconfortant com saludable. Puc dibuixar fi amb l’ungla dels meus dits a la mampara, i de fet ja ho estic fent. Uns cabells, un Sol, una línia que uneix ambdues coses i... res més. Ho miro des d’una perspectiva psicoanalítica amateur i no li trobo cap lògica al que acabo de fer. El moment de la veritat arriba: sortir del meu món “hermètic” de temperatures agradables, agafar la tovallola tan ràpid com reacciones quan un cigarro et crema accidentalment i tornar, sa i estalvi, al meu curiós bunker. Jo no se perquè planifico una cosa que, de fer-la sense pensar ja estaria feta i refeta. I m’emprenyo, perquè aquest és un petit exemple d’una actitud que em fa enfadar-me amb mi mateix força sovint. Diguem que és la meva assignatura pendent: deixar-me emportar.
A la merda! Tovallola agafada, i em seco davant del mirall mateix, el mirall que també em copia quan em rento les dents, m’afaito o em pentino. Sort que a vegades decideixo deixar de pensar i em passen coses inusuals; no pas tan dolentes com esperava. M’assemblo als desastres naturals... Que malament sona! M’hi assemblo perquè actuo segons un patró, una manera de ser que d’un dia per l’altre no canvia radicalment. Però, seguint el paral•lelisme, per sort, de tant en tant faig coses que em sorprenen a mi mateix. Incalculables, impredictibles, caòtiques i profundament naturals, humanes. Com els diferents pentinats que les mans ara mateix construeixen i enderroquen en pocs segons, mentre afirmo mentalment que algun dia passejaré alguna d’aquestes creacions tan estrambòtiques.
Com a curiositat, recordo el dia que vaig “inventar” el pentinat doble. La meva mare pensarà que estic boig si no ho sospita ja, doncs un atac de riure està afectant la major part del meu l’organisme. A veure, com era... Ah si! La pinta que dibuixi un cercle per tot el meu cap, fent-lo sempre en la mateixa direcció i arremolinant d’aquesta manera tot el cabell. Resultat? D’un costat semblava que tenia el cabell cap endavant; de l’altre, en canvi, semblava que el portava cap enrere. Podria ser una bona solució pels que no saben, pobres, quin horòscop tenen. Quina crisi de personalitat deuen tenir, no? Però pitjor encara els que classifiquen als homes en funció del signe zodiacal. Ja m’imagino la situació. Subjecte A: “Saps què? Tu que saps tan d’aquestes coses, ara em tindràs que dir com sóc. Ara diuen que sóc Tauro”. Subjecte B: “Tauro? Jo no em parlo amb Tauros. Tots sou uns altius pedants i insuportables retroalimentadors del vostre propi ego.” Subjecte B, espantat i incrèdul, a parts iguals: “Eh, que davant de tot som amics des de fa 8 anys, recordes?”. Subjecte A, seriós: “Ho sento. Ja no podem seguir... amb la nostra amistat. Diria que és culpa meva, però mentir va contra els meus honrosos principis. Ja podries haver-te aferrat a la panxa de la teva mare per aguantar-hi a dins dos dies més!”. I com aquesta, em vaig muntant pel•lícules que mai sortiran a la gran pantalla.
Calçotets, pantalons, samarreta, mitjons i sabates. El cinturó dins de casa no em fa cap falta. Prou ajustat vaig amb el meu horari d’estudi com per ajustar-me els pantalons. Se que no són coses acumulatives, però un cop tinc una “sòlida” excusa, ja no em sento culpable per tal atrocitat cap a l’estricte l’estètica. Una simple dutxa ha donat per a molt. Per cert, ha sigut la mateixa estètica la que ho ha originat tot, doncs m’he pensat que estudiar en pijama i amb pintes de Robinson Crusoe no deu anar gaire bé. Potser també era una excusa, perquè l’aigua calenta em dona un plaer considerable... Uns minuts així sempre són d’agrair.
No hay comentarios:
Publicar un comentario