El teatre de- la novela de -la vida.

Creus que m’adorms perquè he tancat els ulls; jo, que tan sols et volia escoltar millor sense la interferència de la vista, disfrutar-te uns moments. És una llàstima haver de donar explicacions per qualsevol actuació anòmala; haig de donar-ne cada 6 (dos per tres). Però què t’haig de dir? Callaré com una gallina; vull dir, com una puta. Opto per seguir-te la broma i t’incito a que t’esmeris una mica més amb la conversa, o hivernaré abans d’hora. Sempre tens alguna cosa a dir, i indignada i rient alhora, afirmes que una conversa és cosa de dos, així que ja estic posant de la meva part o et veuràs obligada a prestar la mateixa atenció que jo. “No, no! Pietat...” responc, burleta. De sobte, m’entusiasmo fingint interès en el temps i (princesa encantada) caus adormida al meu pit. Penso que imitant-me en aparença em causaràs un vertader delit, i tot sigui pensat i no dit, sospiro cap endins, mentalment, és clar. La traducció del mateix sospir seria un “tan de bo estiguessis en aquesta posició en un context diferent.” Censurant a l’instant als malpensats que poden llegir la ment (sempre se’ls ha de tindre en compte; em referia a una situació amorosa, no de... ja m’enteneu.

“Per fi! Tants anys esperant l’ocasió per aprofitar-me d’aquesta noieta en flor!” exclamo, en un to solemne. Poso les mans com aquell nen instants abans de delectar-se tocant alguna cosa que es podria trencar fàcilment abans de que vingui la mare i foti quatre crits a falta de policia. La cara, la d’un pervertit fastigós, per acabar d’arrodonir el meu paper d’oportunista sexual. Desacluques un ull i em veus, espantant-te un poc per la veracitat de la meva posta en escena. “Eh, eh, que ja m’he despertat, sense petó ni res... Alto o disparo!” dius amb creixent autoconfiança. “I què em vols disparar, eh Cupido?” pregunto alçant repetidament les celles, moviment que personalment, el trobo tant expressiu com divertit, sempre importunant a qui vol estar seriós. “Ets un vell verd!” sentencies, posant els ulls al cel. Tan de bo posessis els pensaments al seu oposat, grr. Els meus purs i impurs ballen alegrement, fins que s’adonen compungits que tot plegat és un somni i no realitat.

Tot aquest entramat és fictici, afirmo des de la vorera més extrema del precipici, trencant les teves esperances de saber si mai ha passat això, amb qui ha passat i quan va succeir. El vent em podria fer caure o podria tirar-me daltabaix directament, però de moment prefereixo escriure. Et respondria que aquest malabarisme verbal, un 27 de març, immers a la soledat agradable de la meva habitació, s’ha anat dibuixant sol dins meu; potser una pura invenció que espera èxit i ésser remunerada, potser un anhel. A baix del mateix precipici he escenificat uns instants que podrien ésser de la vida real: prou bé de per sí; sempre millorable, però. Hi estic per sobre, fent equilibris per seguir-hi estant; no és bo restar atrapat al món del... en aquell món per sempre. Sento haver-te creat i destruït, imatge femenina. T’assembles sospitosament a algú, i això t’hauria de consolar.